“Seria bo que quan els fills se’ns acostin per demanar-nos una cosa, els Reis que els resolguem la papereta siguem tant les mares com els pares.
Si se t’acosta la filla o el fill, amb un to més suau que de costum, com el gat s’arramba a les cames per roncar, i et deixa anar: “Mama, una cosa…” vol dir que la cosa no va bé. Hi haurem de posar calés o temps, o totes dues coses. Potser necessita diners per a un regal, et demana que l’acompanyis en cotxe (sovint on Nostre Senyor va perdre l’espardenya), se li ha cremat el pot de bullir els espaguetis, li ha sortit un bony rere l’orella i s’ha espantat, vol que marxis el cap de setmana per quedar-se el pis, o té dubtes existencials i l’has d’escoltar encara que et moris de son perquè són les dotze de la nit.
Aquestes situacions ens fan una relativa gràcia perquè no són greus, però sovint ens toca acompanyar el patiment dels fills o d’altres familiars en situacions més complicades. Aquest suport emocional sovint ha recaigut i recau sobre les dones. Hem de reconèixer que en temes logístics, alguns homes han començat a assumir responsabilitats, tot i que les dones fem el paper de directores i actrius alhora, però qui sosté els sotracs emocionals de les famílies? Qui s’adona que algú proper necessita un psicòleg? A qui truquem per preguntar si en coneix algun? Amb qui compartim les nostres preocupacions?
A moltes dones ens toca sostenir el patiment aliè, a vegades només escoltant, que ja és molt, altres vegades buscant recursos fora de la família per trobar solucions, dedicant temps per pensar-hi, posant-nos a la pell de l’altre. I segurament, per l’educació rebuda, molts homes no saben com afrontar temes delicats que toquen els sentiments. Aquesta dificultat els porta a posar distància, a tancar els ulls davant una realitat que no se sap abordar perquè fa massa mal. Però a vegades les dones ens passem de frenada. Arrosseguem sentiments de culpa pel patiment dels fills o d’algú proper, ens sentim excessivament responsables del que els passa, emocionalment ens costa agafar distància i patim el que no està escrit. Potser podríem seguir l’exemple de la teoria dels vasos comunicants, i arribar a un equilibri una mica més sa per a tothom entre la implicació excessiva i el rentar-se’n les mans.
La meva educació religiosa em deixa algunes certeses, una de les més profundes és que estar al costat de qui pateix és una prioritat. Per això crec que la tasca de suport emocional que fem majoritàriament les dones no té preu. Contribueix a viure en un entorn sa i resilient, posa el focus en el que realment importa, i tot i que no evita el patiment, l’acompanya i ajuda a superar-lo. Ara bé, què podem aprendre mútuament homes i dones?
Què m’agradaria a mi aprendre d’una forma de fer més pròpia dels homes que conec? Voldria aprendre a no burxar en el passat: el que està fet no té remei. Aprendre a posar una certa distància amb el dolor dels que m’estimo, per poder-los ajudar millor i per protegir-me. Aprendre a no fer-me responsable de la vida dels altres perquè se n’hi facin ells. I molts homes hauran d’aprendre a compartir i afrontar les pròpies emocions per poder acompanyar les dels altres.
Això em fa pensar en la resposta d’un amic que, quan li explicava el neguit per algun problema amb els fills, em va deixar anar un: “La canalla fa coses rares”, i amb això ho va donar per resolt. Em va recordar allò de “Los catalanes hacen cosas”. És evident que calen respostes als problemes, però potser relativitzant una mica, podem ajudar millor.
En un tuit del 5 de gener, Mabel Rodríguez deia: “Els Reis som les mares, en el sentit que majoritàriament som les que pensem quin regal li faria gràcia a cadascú, els comprem i els emboliquem perquè el dia 6 tothom tingui una petita il·lusió.” La piulada tenia un munt de comentaris de dones que s’hi sentien identificades, i alguns d’homes i dones que la criticaven per generalitzar massa. Sigui com sigui, l’acompanyament emocional de les famílies ha d’estar més compartit. Nosaltres portem un pes massa gran sobre les espatlles. I com la dona encorbada de l’Evangeli de Lluc, volem redreçar-nos, posar-nos dretes, i tirar endavant. Perquè quan els fills se’ns acostin per demanar-nos una cosa, els Reis que els resolguem la papereta siguem tant les mares com els pares.
Comments